Bernat Soler
M’agrada reconèixer el protagonisme que han anat adquirint els xiprers
en el si dels paisatges mediterranis, les esperances que l’home ha anat
dipositant en aquest arbre, els poemes que li ha dedicat. Als portals
d’un mas creix en senyal d’acollida per al nouvingut.
Als claustres, a la vora de les ermites, als cementiris, el seu
afuament estilitzat i ordenat ens fa mirar al cel i ens obra a una
dimensió espiritual.
El simple caràcter acumulatiu de l’obra em transmet un ritme que em recorda al de l’acció de prèmer repetidament el tampó contra el paper i descobrir el rastre verd del xiprer.
La qualitat tosca i espontània dels xiprers estampats milers de vegades, ara lentament i adés ràpida, m’ha portat a parlar, gairebé sense adonar-me’n, d’una amiga, que va morir fa uns anys, i de la seva història i tot el que suposa per mi. I per sorpresa, m’he trobat escrivint un conte que m’ha servit per parlar discretament en el procés del dol.
El simple caràcter acumulatiu de l’obra em transmet un ritme que em recorda al de l’acció de prèmer repetidament el tampó contra el paper i descobrir el rastre verd del xiprer.
La qualitat tosca i espontània dels xiprers estampats milers de vegades, ara lentament i adés ràpida, m’ha portat a parlar, gairebé sense adonar-me’n, d’una amiga, que va morir fa uns anys, i de la seva història i tot el que suposa per mi. I per sorpresa, m’he trobat escrivint un conte que m’ha servit per parlar discretament en el procés del dol.
Mil cent vuitanta-un xiprers, 2013
Tinta offset, tamponatge sobre paper Velata Avorio 200 gr;
134 x 134 cm (4 peces).
